En la voluntat d'endreçar els treballs, 
com a primer pas i a la vista de futurs projectes,
amb en Jaume Mañà i Oller 
vam decidir de començar la feina donant la digitalització de totes les pàgines 
d'aquest quadern.
Es tracta d'una agenda de l'any 2012 de la qual, al final del blog,
donem alguns detalls de la seva confecció

— — o — O — o — —

— Si feu doble clic damunt les imatges 
se us obriran des del servidor on estàn allotjades
i les podreu veure amb més detall —

— — o — O — o — —

— — o — O — o — —

«Baixava pel carrer Gran de Gràcia i, en arribar a la plaça de Trilla es va posar a ploure. Anava amb una amiga —la Clementina— i com que no parava ens vem aixoplugar a l’edifici de correus que hi ha una mica més avall, a l'alçada del carrer del Motseny. El xàfec va durar una hora. Portava al sarró una agenda i una capsa de llàpissos de cera que feia poc que m'havien regalat i així fou com, en l'espera, vaig anar omplint fulls». 
Fins aquí el relat aproximat dels fets que ens féu en Jaume Mañà i Oller —Barcelona, vint-i-cinc de març de mil nou-cents cinquanta nou— a l'entorn d'aquesta agenda. Hi ha més factors com ara la percepció que ell guarda d'aquell període: «Va ser una temporada magnífica a nivell creatiu. Em podia concentrar absolutament en tot el que feia. No em dispersava gens. Els metges m'havien encertat per fi la medicació tot i que, a la vista dels «bons resultats», val a dir que sovint vaig excedir-me en les dosis i... ja se sap: els excessos es paguen. Josep Pla va traduir la frase d'un clàssic grec d'aquesta manera: «mai massa de res». 
No hem volgut fer cap comentari que interrompés la seqüència del pas dels fulls de l'agenda. En primer lloc perquè les imatges són prou potents gràficament o artísticament i ja «parlen» per elles mateixes: no necessiten de cap «intèrpret». En segon lloc perquè ens sembla un element semàntic més el del transcurs dels fulls d'un any condensat en una hora o, si ho voleu, el corrent del temps, combinat amb el també corrent de l'aigua —les fonts— i el corrent de llum —els fanals. Només ens hem permès la llibertat d'intercalar-hi de tant en tant alguns dibuixos anteriors i posteriors a l'any dos-mil dotze i ho hem fet perquè ens ha semblat que reforçaven el sentit gràfic i artístic del contingut de l'agenda. 
No hem pogut resistir la temptació, però, de posar-hi alguna cosa de la nostra collita tot imaginant que érem a la seva pell aquell vespre. Com l'escàner ha —mal— interpretat o traduït els colors originals de l'agenta fins arribar a les imatges que heu vist, al cap i a la fi nosaltres també ens hem comportat només com uns —mals— traductors de tot allò que en Jaume ens explicava i ja se sap: traduttore, traditore. Vet-ho aquí:

— — o — O — o — —

Aquella vesprada... 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual, però, calia mantenir a qualsevol preu la demanda de felicitat amb intel·ligència, astúcia i presència d’ànim 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual no podia deixar de surar en mi la figura imprescindible de l’artista que produeix meravelles i noves naturaleses 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual calia seguir dibuixant full a full i a qualsevol preu, i no com qui fa una obra d'art sinó només com qui elabora possibles postals humils i alegres per informar els destinataris de l’èxit discret d’aquell moment gran en la seva petitesa 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual m’entossudia dibuixant fonts i fanals —és tot el que tenia a mà— per ajudar a tots els supervivents del planeta a posar de nou la seva mirada en l’horitzó de la terra, en la bellesa indescriptible d'alguna de les seves formes 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual calia contrarestar al preu que fos la succió que exerceix des de baix, des del més pregon de nosaltres, la temptació a la regressió i a la mort 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual sentia com amb cada traç em revoltava contra el desànim, contra la desolació o contra la paraula vana i això ja era tenir més de la meitat de la batalla de l'adversitat guanyada 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual jo també tenia dret a escoltar notícies que fossin millors que les circumstàncies o que no impliquessin la desesperació. Jo també tenia dret a històries que demostressin que l’afer de la intel·ligència mai no es pot perdre —«Cal ser més intel·ligent que ells i més intel·ligent que el món: cal poder jugar amb tot allò que juga amb nosaltres!»— 

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual d'allò de què en el fons es tractava era de l'innegociable dret humà a la poesia que tenim totes les criatures necessitades de regeneració —és a dir: tothom—

...la pluja esdevingué un factor advers davant del qual aquell dia vaig visionar l'esperança com una dona joiosa amb voluntat de cultura, de formes, de colors i de traços 

...la pluja esdevingué un factor advers en el meu anar «per camins que no volen drecera» perquè sense metes no hi ha camins, perquè sense ànima o sense nom o si el nom no significa res o sense una configuració peculiar de sentit, tampoc tindríem... món

Ja per acabar i parlant de «camins», de «fanals» i de «jaumes» afegirem que al Segrià —Lleida, Alpicat, Balaguer i molts altres pobles— hi ha una devoció especial pel sant. Diu la llegenda que durant el pas del sant per aquestes terres, a l'altura del que avui és el carrer Major, l'apòstol es va clavar una punxa al peu. Va caminar fins a l'actual zona del Peu del Romeu i allà va intentar treure-se-la sense èxit perquè era molt fosc. Aleshores, alertats pels crits, van aparèixer de les cases nens i nenes —altres versions parlen d’un grup d’àngels que baixaren del cel— amb fanalets per ajudar-lo i fer-li llum. Sant Jaume, agraït, va augurar bonaventura a la ciutat i especialment a tots els nens i nenes.

           «Sant Jaume de Galícia / s’atura al Peu del Romeu / àngels baixen llum per treure-li / una punxa que té al peu / Veniu, veniu, fills de Lleida, veniu tots a la processó / que el Sant des del cel us crida per dar-vos sa protecció». Cançó dels fanalets de sant Jaume

— — o — O — o — —

E S P E R A 

Vaig per camins que no volen drecera

Intentant esborrar una llum antiga,

Sostinc un combat que em causa fatiga

I, amb tot, encara em mantinc a l’espera.

No fóra millor una altra fal·lera

Que fes de l’acord una nova espiga

Perquè del passat pogués ser amiga?

De tot el que he estat, puc fer-ne bandera?

Voldria saber per quina quimera,

Per quin anhel d’una albada que triga,

La meva ment amb la idea s’abriga

De creure que hi ha una altra sendera.

Joana Roch —encadagota.blogspot.com—

 — — o — O — o — —

En Jaume ha volgut dedicar aquest blog a... 

«totes les Montserrats del món»